Identitat individual – identitat col·lectiva

El patrimoni és un llegat històric que pertany a tots els qui s’hi identifiquen. Per propiciar l’adquisició del concepte de patrimoni en un individu o un col·lectiu cal partir dels coneixements i emocions que ja posseeix sobre ell, és a dir, de la seva memòria individual, per arribar progressivament a les memòries compartides o memòries col·lectives ja que la memòria és el principi configurador de la identitat individual i col·lectiva.[1]

A aquest fi, cal identificar els múltiples patrimonis de la vida d’un individu. En els cas dels infants, concebran millor la idea de patrimoni si entenen que ells, de petits, ja en posseeixen un de patrimoni, format per objectes tangibles que potser no tenen valor per als adults però sí per a ells. A partir d’aquí, es pot argumentar que, així com hi ha un patrimoni personal, també hi ha un patrimoni col·lectiu que dóna identitat a un grup i el singularitza: la família, l’entorn pròxim, la nació o la humanitat. La visió del patrimoni a petita escala és imprescindible per ensenyar a apreciar el patrimoni a gran escala. En el patrimoni individual, el valor emotiu i simbòlic preval sobre el valor formal i representatiu, mentre que en el col·lectiu, tots els valors estan altament significats, afegint a més el valor de socialització i de configuració d’identitats col·lectives.

El patrimoni és un atribut de la identitat col·lectiva que subratlla el que és propi davant el que és aliè, d’una manera no necessàriament excloent, sinóempàtica. El patrimoni cultural narra i testimonia la història d’un poble i construeix l’entorn que dóna sentit de pertinença a l’individu. Liliana Zendri i José Arteaga entenen com a patrimoni “tot el que contribueix a conformar i consolidar la identitat d’un lloc.”[2]

Ruiz i Tormo pensen que, per arribar a una versió universalista del patrimoni, on l’element comú seria el patrimoni de la humanitat, és precís passar pel reconeixement del valor que posseeixen els patrimonis dels altres, ja que la seva suma conforma el patrimoni comú de la humanitat. Això justifica la necessitat de promoure accions educatives destinades al coneixement del patrimoni referit al context de vida, així com a la comprensió i el respecte dels patrimonis dels altres. Només des d’aquest punt és possible accedir al coneixement i la valoració del concepte de patrimoni de la humanitat.[3]

Com s’ha esmentat més amunt, el patrimoni, en si mateix, no té cap valor. És l’ésser humà qui li confereix i, per això, els valors canvien en funció del temps i dels diferents contextos culturals des dels quals s’analitzen. Els valors actuen com a base de la identitat individual i col·lectiva, ja que són compartits pels conjunts socials en les cultures dels quals sorgeixen. El valor simbòlic és el que contribueix, en major mesura, a l’establiment d’identitats col·lectives que empren aquests béns i valors com a referent comú.

El patrimoni col·lectiu pot tenir dos valors: l’individual i el comunitari. Des del punt de vista individual suposa un element de socialització i arrelament en la comunitat. Des del punt de vista comunitari, el patrimoni afavoreix la integració i el desenvolupament de la societat que el conserva i promou com a seu. L’èmfasi en allò que prové del passat individualitza i dóna sentit a la comunitat, generant una identitat única i col·lectiva. Així, el subjecte s’identifica amb el context i és construït social, política i culturalment. Si s’arriba a considerar el patrimoni com una part de la pròpia identitat, la pèrdua d’aquest llegat serà viscuda com un empobriment de la pròpia essència.

Configurar la identitat dels individus emprant el patrimoni implica haver-lo interioritzat en les estructures d’aquests subjectes d’identitat. Quan la mediació educativa té per objectiu la configuració d’identitats, s’han de treballar qüestions com la propietat simbòlica, l’apropiació emotiva i cognitiva, l’experimentació de situacions emprant el patrimoni com a escenari, la construcció de creacions artístiques basades o inspirades en el patrimoni i totes aquelles estratègies i accions destinades a fer que els elements patrimonials formin part de la memòria individual o col·lectiva. Això no s’aconsegueix des de la comunicació oral, sinó des de l’acció, experimentant situacions que tinguin com a objectius educatius la configuració d’identitats individuals i col·lectives.

[1] Alicia R. W. de Camilloni (2002), “Prólogo”. A: Mikel Asensio; Elena Pol (2002). Nuevos escenarios en educación. Aprendizaje informal sobre el patrimonio, los museos y la ciudad, 13.
[2] L. Zendri; J. Arteaga (2002). Citats per Olaia Fontal (2003). La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 40.
[3] M. Ruiz; S. Tormo. Citats per Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo i internet, 165.