Patrimoni: una herència

El patrimoni se’ns presenta com un fragment del passat que forma part del nostre present, ja que la nostra quotidianeïtat està construïda sobre milers de fets i decisions esdevingudes en el passat. Molta part de la nostra realitat es configurà fa desenes, centenars o milers d’anys, fins el punt que Prats i Santacana, investigadors de la Universitat de Barcelona, afirmen que “la història és el veritable poder del què cap poble o grup humà pot prescindir.”[1]El patrimoni és la forma del passat que reconeixem explícitament present, és la pervivència del passat que identifiquem com a tal i a la qual atorguem valor. En altres paraules, “el patrimoni és la part visible de la història.”[2]

Així doncs, a l’hora de definir el concepte de patrimoni, esdevé rellevant que sigui transmès de generació en generació, connectant èpoques, gents, temps i espais. És a dir, que esdevingui una mena de fil conductor de la memòria. El patrimoni s’hereta, però cada generació exerceix una acció específica sobre aquesta herència i la pot modificar. El patrimoni esdevé per això un llegat inestable, en romandre sotmès a les accions de l’home. D’aquí ve la transcendència i la necessitat d’esmerçar esforços a sensibilitzar els immediats legataris d’aquests patrimonis perquè les seves accions sorgeixin des del coneixement i la comprensió.

[1] J. Prats; J. Santacana (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. La ciudad educadora, un espacio para aprender a ser ciudadanos”. A:Íber. Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 15.
[2] Ibídem, 15.