Patrimoni: una selecció conformadora d’identitat

Juan Carlos Tedesco, investigador en Ciències de l’Educació vinculat a la UNESCO, ha estudiat els canvis en el nostre temps del procés de construcció de les identitats.[1] Segons ell, a la societat tradicional, les identitats es basaven, sobretot, en factors adscriptius com el gènere, la raça o la religió. Amb el capitalisme i la democràcia aquests factors foren reemplaçats per la nació, la classe social i la ideologia política. A l’actualitat, aquests factors estan perdent capacitat socialitzadora i el seu significat està sofrint canvis rellevants. En aquest context d’inestabilitat i d’incertesa, la modificació més important es refereix al propi procés d’elaboració de les identitats. El tret distintiu de la nostra època és la importància que assumeix l’activitat del subjecte en la construcció de la seva identitat. A diferència dels períodes històrics precedents, les identitats ja no vénen imposades totalment de l’exterior, sinó que és precís construir-les de manera individual.

Aquesta construcció sembla vincular-se amb l’elaboració d’estratègies individuals desplegades en resposta a determinats reptes. Per això, les identitats actuals són volàtils, sensibles als esdeveniments i a la manipulació. A diferència de les situacions tradicionals, on l’individu incorporava sistemes aliens a ell, ara la persona incorpora fragments dispersos de la realitat i és ella la que ha de reconstruir el sistema. Aquesta construcció forma part del procés d’alliberament individual en l’assoliment de la plena autonomia. Aquest camí, si per un cantó suposa la independència de prejudicis, creences i visions prefixades de la vida, per altra banda priva als individus de la protecció que atorgava la pertinença a una identitat fixa. Aquests canvis en el procés de construcció de la identitat afecten profundament el paper de l’acció educativa, que està, més que mai, sotmesa a noves tensions i desafiaments. “Formar per a utilitzar els majors espais de llibertat i per a construir la seva pròpia identitat reconeixent la de l’altre suposa articulacions diferents entre escola, família, mitjans de comunicació, empreses i institucions polítiques, […].”[2]

Com demostrarem a continuació, un dels recursos amb què compta l’acció educativa a l’hora d’acompanyar l’alumne en la construcció de la seva identitat, tant individual com social, és la relació entre aquest i el seu patrimoni cultural. Aquesta acció, com aconsella Tedesco, es desenvoluparà en col·laboració amb les diferents institucions que poden figurar en una xarxa educadora.

El concepte de patrimoni inclou la idea que és un conjunt de béns i de valors, entesos aquests com les projeccions humanes sobre aquests béns, sorgit de la selecció feta en funció dels valors canviants assumits per cada generació. La societat és qui defineix en cada moment el que són valors patrimonials. Prats i Santacana els defineixen així: “El valor patrimonial és una construcció social que busca en els elements que es relacionen amb la genialitat creativa i amb la història, les claus simbòliques per legitimar un determinat discurs identitari.”[3] Com ja s’ha dit, un valor patrimonial no ho és en funció de la seva estructura o configuració, o del seu valor com a vestigi del passat, sinó en la mesura que és activat per ser-ho i aquesta activació és legitimada per les institucions socials i els poders públics que són els qui tenen capacitat i mitjans operatius. Però aquests poders estan regits pels grups polítics elegits pels ciutadans. Aquests grups es configuren a l’entorn d’interessos i idees, per la qual cosa les activacions patrimonials no són iguals ni pretenen oferir una visió similar dels referents simbòlics, ja que dependran de qui ocupi el poder i les seves prioritats. Per això, tot i que la política patrimonial pot assolir en alguns casos un ampli consens social, principalment servirà per enfortir discursos d’identitat coherents amb una determinada visió ideològica, aspecte que cal tenir present des de l’òptica educativa. “Els educadors han d’evitar caure en errors provocats per un determinat tipus d’orientació dels elements patrimonials o pels usos que els seus administradors puguin pretendre.”[4]

Per a Joaquim Prats, “tractar de configurar la consciència dels ciutadans intentant oferir una visió del passat que serveixi per enfortir sentiments patriòtics, sobrevalorant les glòries nacionals o, simplement, crear adhesions polítiques, converteix aquesta activitat en un element claramentantieducatiu”.[5]

[1] Juan Carlos Tedesco (1995), El nuevo pacto educativo, 95-98.
[2] Juan Carlos Tedesco (1995), El nuevo pacto educativo, 102.
[3] J. Prats; J. Santacana (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. La ciudad educadora, un espacio para aprender a ser ciudadanos”. A:Íber. Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 10.
[4] Joaquim Prats, “El patrimoni, al servei de l’educació de la ciutadania”. Barcelona Educació, núm. 10, pàg. 27.
[5] Ibídem, pàg. 27.