Procés de patrimonialització

En la percepció del patrimoni el contingut emocional és clau i preferent. Tal com ja hem dit a la Introducció, Olaia Fontal afirma que el que ens emociona positivament, no ens deixa passius i ens implica a favor seu.[1]

Per a aquesta autora, la repercussió d’aquest plantejament en el procés de patrimonialització és fonamental perquè, si es treballen les emocions a l’entorn d’un element patrimonial, se’n produeix una apropiació emotiva que l’inclourà en els referents de l’observador i hi generarà reaccions. L’aprenentatge emocional adquireix gran rellevància en l’àmbit del patrimoni perquè la concepció d’aquest s’ha d’obtenir a partir de processos d’identificació. Si quelcom no produeix cap sensació en un individu, aquest no s’ho pot apropiar ni, per tant, identificar-se a partir d’ell. Els procediments per activar les emocions poden endegar-se a partir dels sentits (quina olor fa una escultura, quin tacte ofereix un edifici, quins sons es perceben des d’una determinada situació…) o de l’intel·lecte (quina història té un monument, quina finalitat constructiva o procés de construcció, qui hi va intervenir, etc.). Si s’aconsegueix que els elements patrimonials colpegin emocionalment l’observador, esdevindran per a ell “el seu patrimoni” produint-se un primer vincle d’apropiació simbòlica a partir de l’emoció. La mediació educativa és la que ha d’intervenir a fi de transformar la consciència de possessió de patrimoni en sentiment de pertinença. Si hom sent que quelcom li pertany simbòlicament es generaran actituds de respecte i defensa, que provocaran actuacions vinculades a aquestes emocions com la transmissió del respecte als altres o l’evitació de procediments destructius.

[1] O. Fontal; R. E. Valle (2007), “Del museo al aula: disfrutar la cultura desde la diversidad”. A: R. Calaf; O. Fontal; R. E. Valle (coords.) (2007), Museos de Arte y Educación. Construir patrimonios desde la diversidad, 362.