Conclusió

Com ha quedat demostrat, la finalitat última de l’educació patrimonial no és tant donar a conèixer el propi patrimoni, com construir identitats, generar el sentiment de propietat col·lectiva i de pertinença millorant la ciutadania del subjecte, formar individus sensibles davant la pròpia història i desenvolupar una funció de socialització a partir d’un llegat cultural. Per això, com diu Joaquim Prats, el patrimoni esdevé “un element clau per a la formació integral de la persona i el seu desenvolupament emocional, i també un element propiciador de la interacció i la cohesió social”.[1]

Però tampoc cal perdre de vista que “un discurs correcte i convenient en la utilització educativa dels béns patrimonials serà aquell que estigui en concordança amb els principis de racionalitat i visió crítica dels fets socials, i haurà d’afavorir un coneixement el més coincident possible amb els resultats que sobre la història i la societat produeixen les ciències humanes.” [2] És a dir, per aprehendre el patrimoni cultural també és necessària la visió històrica per conèixer-ne els orígens i el sentit. Per assignar al patrimoni un valor actual cal conèixer com s’anà originant al llarg de la història perquè constitueix la memòria sobre la qual s’ha de reconstruir la pròpia història. És a dir, tal com enuncia el títol d’aquest treball (Les arrels del present), i ratifica Fontal, per construir la comprensió del present s’ha de partir dels fonaments del passat.[3]

[1] Joaquim Prats, “El patrimoni, al servei de l’educació de la ciutadania”, Barcelona Educació, núm. 10, pàg. 27.

[2] Ibídem, pàg. 27.

[3] Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 68.