ADAPTACIÓ ALS DESTINATARIS

L’educació permet una selecció variable de la cultura, ja que situa els valors i, per tant, els criteris de selecció, en les necessitats dels subjectes que aprenen i de les seves circumstàncies. Antonia Hernández i altres investigadors coincideixen en afirmar que les didàctiques del patrimoni han de seleccionar, estructurar i presentar adequadament els continguts patrimonials segons els diferents tipus d’alumnes, han d’optar per metodologies que busquin la seva implicació, s’han de basar en un relat interdisciplinari i suggeridor que generi dubtes i preguntes i han de disposar de diferents formats (itineraris, visites, exposicions…). També han d’emprar diversos llenguatges i les tecnologies de la informació i la comunicació, però en el benentès que aquestes no poden substituir la intermediació humana.[1]

Segons Olaia Fontal, l’acció educativa ha de conèixer la realitat formal en l’ensenyament del patrimoni cultural a partir del currículum, ha de comprendre els processos d’ensenyament-aprenentatge de cada etapa en l’evolució del coneixement recolzant-se en la psicologia evolutiva i ha de ser capaç de reordenar els continguts en funció de les característiques del públic i del context.[2]

Un aspecte a considerar en l’educació patrimonial, i no el menys important, és la importància de relacionar els objectes a presentar i descriure amb l’experiència i la personalitat dels receptors. Així pensaven precursors de la interpretació, com Tilden, qui se situava, intuïtivament, en la línia delconstructivisme. Altres teòrics, com Larry Beck i Ted Cable[3] han insistit en la importància dels preconceptes dels usuaris, elevant la seva anàlisi i avaluació a un dels principis bàsics de la interpretació. Aquests autors formularen quinze punts,[4] molt relacionats amb el constructivisme i el concepte d’aprenentatges significatius, que constitueixen avui la base de la interpretació. Aquests principis prioritzen els aspectes emocionals iactitudinals i posen poc èmfasi en la comunicació i sistematització de continguts. Tot i que la idea d’intèrpret que hi apareix no es refereixexclusivament a l’entorn escolar, s’adequa molt bé a la figura i a l’actuació del mestre en aquest context patrimonial. Alguns d’aquests principis esrefereixen explícitament als coneixements previs dels receptors:

1. Els intèrprets han d’aconseguir relacionar el seu missatge amb la vida dels visitants.

4. El propòsit del missatge interpretatiu és inspirar i provocar el receptor perquè ampliï els seus horitzonts.

5. La interpretació ha de presentar un tema o plantejament complet i anar dirigida a l’individu com un tot.

6. La interpretació per a nens, adolescents i persones de la tercera edat ha d’aplicar enfocs diferents.

11. Els textos interpretatius han de transmetre allò que als lectors els agradaria conèixer.

[1] A. Hernández i altres (2000). “Ciudad, educación y valores patrimoniales. Un compromiso de municipios de la RECE”. Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 44.
[2] Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 183.
[3] L. Beck i T. Cable. Citats per F. X. Hernández (2004) a a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004),Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 43.
[4] F. X. Hernández (2004) a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 44.