Educació patrimonial

Segons Salvador Cardús, que ha dedicat reflexions filosòfiques a l’educació, el temps és un dels invents humans més característics, ja que no hi ha comunitat que desconegui el seu passat i que no es projecti envers el futur.[1] Per a ell, la dimensió temporal és la contrapartida a la nostra consciència de la mort inexorable, que ens distingeix aterradorament dels altres éssers vius. A través del temps, del passat i del futur, eixamplem els marges de la nostra existència, que sabem efímera. L’educació ens inicia a aquesta consciència temporal perquè “davant la fugacitat desesperant de la vida i la mort que tot sembla esborrar-ho, no hi ha set més imperiosa que la de tractar de perpetuar […], la nostra memòria col·lectiva”,[2] entre d’altres coses. En el fons, la societat que educa en patrimoni pretén així no morir del tot, delegant la seva conservació en la generació vinent. L’educació en patrimoni respon, doncs, a una de les finalitats primordials de l’educació: la perpetuació de la societat que la imparteix.

En parlar del concepte de patrimoni hem dit que tan sols es podia anomenar així al bé cultural que havia sofert un procés de patrimonialització, és a dir, d’apropiació per part d’un grup humà que el considera seu. En aquest procés, l’educació – formal i informal – juga un paper decisiu. Per a Olaia Fontal, “de com es tractin en les escoles, en els museus, en els mitjans de comunicació o, fins i tot, en l’entorn familiar els diferents elements de la cultura dependrà el comportament – actituds i valors – dels ciutadans de determinat context”.[3] L’educació esdevé, doncs, una mediació estructurada que possibilita l’entesa entre patrimoni i societat tractant d’aconseguir que els subjectes que aprenen se n’apropiïn, que el facin seu. Per això, l’educació patrimonial apareix com una disciplina emergent amb projecció de futur que demana la creació d’un corpus específic i autònom.

Francesc Xavier Hernández, pioner en el camp de la didàctica del patrimoni, està cert d’aquesta necessitat quan opina que “bona part del discurs, activitats i investigacions que es realitzin sobre Didàctica del Patrimoni podran, […], integrar les aportacions dels teòrics que defensen la ‘interpretació del patrimoni’ com a disciplina científica, amb els seus objectes, metodologia, funció social i comunitat científica”.[4]

L’educació del patrimoni, en tant que educació, no només ha de dependre d’aquell i servir-lo. Encara que vulgui contribuir a conservar-lo, aquesta educació només té sentit pel fet que es fa sobre una persona, que és qui s’educa. Segons Roser Juanola i altres investigadors, “l’educació del patrimoni ha de formar part de l’educació general perquè té a veure amb el desenvolupament de les persones i de les cultures, ha de contribuir a millorar-ne la vida, o almenys a intentar-ho”.[5] És a dir, aquests autors són partidaris d’incloure l’educació patrimonial dins l’educació formal, tal com pretenem amb el nostre projecte interdisciplinari.

L’educació patrimonial ha de prioritzar els procediments i, per tant, és fonamental el procés de patrimonialització i d’identificació a partir d’un element cultural. És important mediar en els processos que operen sobre aquest patrimoni i és absolutament imprescindible ocupar-se de l’actitud i els valors que, amb relació als patrimonis, es produeixin en els subjectes que aprenen.

[1] Salvador Cardús (1997), El valor de educar, 38.
[2] Ibídem, 90.
[3] Olaia Fontal (2004), “Introducción”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 17.
[4] Francesc Xavier Hernández (2004), “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 36.
[5] R. Juanola; M. Calbó; J. Vallès (2005), Educació del patrimoni: visions interdisciplinàries. Arts, cultures i ambients, 25.