L’EDUCADOR PATRIMONIAL: LA INTERPRETACIÓ

Per a algunes institucions, com l’Associació per a la Interpretació del Patrimoni d’Espanya, “la interpretació és l’art de revelar in situ el significat del llegat natural, cultural o històric al públic que visita aquests llocs en el temps lliure.”[1] En aquest parer, la interpretació del patrimoni es deslliga de l’entorn escolar i de qualsevol pretensió educativa i es relega al temps lliure. Aquesta consideració, tot i ser fortament qüestionable, respon a la tendència de molts teòrics d’aquesta disciplina emergent.

Altres investigadors discrepen d’aquesta opinió i ressalten el vessant educatiu de la interpretació. Freeman Tilden, precursor de la interpretació del patrimoni, considerava que la interpretació és “una activitat educativa que pretén revelar significats i interrelacions a través de l’ús d’objectes originals, per un contacte directe amb el recurs o per mitjans il·lustratius, no limitant-se a donar una mera informació dels fets.”[2] Paul Risk, impulsor delmoviment envers la interpretació del patrimoni, opinava que “la interpretació és el que la mateixa paraula vol dir: la traducció del llenguatge tècnic isovint complex de l’ambient a una forma no tècnica, sense per això perdre el seu significat i precisió, amb el fi de crear en el visitant una sensibilitat,consciència, enteniment, entusiasme i compromís envers el recurs que és interpretat.”[3] En aquesta visió estan presents la dimensió instructiva (enteniment) i l’educativa (compromís).

També hi ha qui posa l’èmfasi en el caràcter de treball de camp i la necessitat de relació directa amb l’objecte d’estudi, sigui quina sigui la sevanaturalesa. Chevallard Yorke Edwards diu: “La interpretació del patrimoni té quatre característiques que fan d’ella una disciplina especial: éscomunicació atractiva, ofereix una informació concisa, és entregada en presència de l’objecte en qüestió i la seva finalitat és la revelació d’unsignificat.”[4] I Bob Peart, punter teòric canadenc, definia la interpretació com un “procés de comunicació dissenyat per revelar al públic significats iinterrelacions del nostre patrimoni natural i cultural, a través de la seva participació en experiències de primera mà amb un objecte, artefacte, paisatge olloc.”[5] Les noves tecnologies estan afavorint la pèrdua de referents materials en propiciar el contacte virtual amb les realitats patrimonials. Per això, en l’àmbit del patrimoni, aquestes tecnologies s’han de considerar més com un instrument que com una finalitat en si mateixes.

Si la interpretació s’ha de sustentar en el contacte directe ha de recórrer a l’aprenentatge informal, entès com una conjunció de processosd’ensenyament-aprenentatge voluntaris, exploratoris, d’aprenentatge no coactiu i comprensiu, que es produeix durant la visita a un lloc patrimonial. Comdiu Sivan, es tracta de crear una experiència cultural despullada de la didàctica acadèmica, deixar que les pedres parlin, donar-li vida a la història.Segons aquest autor, les associacions mentals possibiliten despertar sensacions, accedint a una informació que, de no interpretar-se, estariarestringida a un grup de coneixedors.[6]

[1] Citat per F. X. Hernández a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 37.
[2] Freeman Tilden. Citat per F. X. Hernández a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 36.
[3] Paul Risk. Citat per F. X. Hernández a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 36.
[4] Chevallars Yorke Edwards. Citat per F. X. Hernández a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004),Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 36.
[5] Bob Peart. Citat per F. X. Hernández (2004) a a “Didáctica e interpretación del patrimonio”. A: R. Calaf; O. Fontal (coords.) (2004), Comunicación educativa del patrimonio: referentes, modelos y ejemplos, 37.
[6] R. Sivan, citat per Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 119.