LES TIC (TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I DE LA COMUNICACIÓ)

Les TIC intervenen de dues maneres en la didàctica del patrimoni: com a recurs tècnic, que permet transmetre el coneixement de manera més eficaç i innovadora, i com a recurs virtual, que permet abastar gran quantitat d’informació i recursos pedagògics de manera pràctica a través d’Internet.

L’existència de les TIC revoluciona el plantejament didàctic de qualsevol temàtica escolar. En el cas que ens ocupa, l’educació patrimonial, les TIC permeten plantejar una metodologia d’aprenentatge diferent a l’usual en l’ensenyament formal, emprant tota mena de presentacions visuals, reconstruccions virtuals o sistemes d’aprenentatge interactiu.

A banda d’això, la presència a Internet de totes les entitats relacionades amb el patrimoni, siguin internacionals (Patrimoni de la UNESCO), institucionals (Patrimoni de la Generalitat), museològiques (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, MNAT[1]), acadèmiques (Institut Català d’Arqueologia Clàssica, ICAC) o didàctiques (Camp d’Aprenentatge de Tarragona, CdA), permet abastar tots els recursos disponibles sobre el patrimoni en el propi recinte de l’aula escolar. Aquesta ha d’estar equipada, idealment, amb pissarra digital o, si més no, amb pantalla i projector connectat a l’ordinador. Això permet treballar amb tots els materials virtuals disponibles, a més de les presentacions de factura pròpia (PPT) dels elements patrimonials que tant importants són a l’hora de transmetre la informació, ja que les imatges han estat recollides expressament per il·lustrar els continguts. La visualització prèvia dels diferents aspectes de l’element patrimonial, el pre-coneixement, facilita el seu reconeixement posterior i l’apropiació emocional. En aquest aspecte, coincideixo amb el grup d’investigació Òliba, que afirmava que “els recursos virtuals podien convertir-se en una mena de previsita a la institució” i que “podrien facilitar la comprensió dels continguts que es poden gaudir en la visita presencial.”[2]

Però el contacte amb les TIC no substitueix, al meu parer, el factor material i humà en l’apropiació emocional del patrimoni. L’accés a la informació i a la interpretació virtual es pot fer de manera individual i interactiva, però és imprescindible el contacte físic amb l’element del patrimoni i la mediació de l’educador patrimonial que l’interpreti. Cal vetllar perquè les noves tecnologies no afavoreixin la pèrdua dels referents materials, en propiciar el contacte virtualamb les realitats patrimonials. Res no pot suplir l’experiència directa. Per això, en l’àmbit del patrimoni, aquestes tecnologies s’han de considerar més com uninstrument que com una finalitat en si mateixes.

[1] C. Carreras; G. Munilla (2007). Patrimoni digital. Un nou mitjà al servei de les institucions culturals, 55.
[2] C. Carreras. Citat per C. Carreras; G. Munilla (2007). Patrimoni digital. Un nou mitjà al servei de les institucions culturals, 107.