CIUTADANIA I PATRIMONI

El currículum català de l’etapa primària afirma que per avançar en l’assoliment de la competència social i ciutadana (una de les vuit que aquest currículum es planteja com a objectius finals a assolir en l’educació obligatòria), cal articular els processos d’ensenyament-aprenentatge entorn de l’eix “Aprendre a conviure i habitar el món”. Això implica, entre altres coses, “participar en els projectes de conservació i comunicació del patrimoni i de la memòria històrica”.[1]

Al mateix temps, un dels continguts de l’àrea de coneixement del medi natural, social i cultural per al cicle superior és l’”anàlisi de l’evolució d’algun element patrimonial de l’entorn proper, […].”[2] El currículum reconeix, fins i tot, que aquesta àrea de coneixement del medi natural, social i cultural ajuda a l’alumnat a desenvolupar la competència personal de “buscar els fonaments de la seva identitat”.[3] Però, el cert és que, malgrat aquesta presència explícita entre les finalitats i objectius del currículum, l’educació patrimonial no passa de ser una mera declaració d’intencions.

A la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, organitzada el 1972 sota el patrocini de la UNESCO, es recomanava en els articles 27 i 28 de les conclusions, que els estats membres endeguessin programes d’educació i difusió per fomentar el respecte, la valoració i la sensibilització envers el patrimoni entre els seus habitants. Per altra banda, a la Conferència Mundial de Ministres responsables de la joventut celebrada a Lisboa, l’agost de 1998, s’establia el compromís de “fomentar l’educació i la capacitació en els processos democràtics i l’esperit de ciutadania i responsabilitat civil de les dones i els homes joves, amb mires a enfortir i facilitar el seu compromís, participació i integració plena en la societat”.[4] Aquests arguments, juntament amb les directrius del currículum de primària esmentades en els anteriors paràgrafs, són una base prou sòlida per mirar d’establir una relació entre l’educació patrimonial i la millora de l’esperit de ciutadania, com estem fent.

Des de fa anys, va prenent cos la idea de “ciutat educadora”, en la qual el sistema escolar s’insereix en el seu context socioeconòmic i cultural. En la pràctica, suposa una xarxa d’institucions i entitats implicades en l’educació, que col·laboren amb els centres escolars. Aquest sistema ofereix la possibilitat d’utilitzar el patrimoni cultural com a recurs de primer ordre en l’educació de nens i joves. Així, segons Joaquim Prats, el patrimoni esdevé “una font molt interessant en la didàctica dels continguts històrics i en l’educació per a una ciutadania responsable i culta”.[5] D’aquesta manera, la ciutat, entesa com a contenidor de patrimoni, és susceptible de ser utilitzada com a eina educativa destinada a fomentar la ciutadania de l’alumnat. La ciutat educadora es concep com un espai on s’aprèn a ser ciutadà utilitzant els valors patrimonials.

Les pintures murals d’Ambrogio Lorenzetti a la Sala dei Nove, del Palau Públic de Siena, Efetti del buono e del cativo governo della cosa pubblica(Resultat del bon o del mal govern a la ciutat), il·lustren el fet que el bon govern de la ciutat descansa sobre els valors de l’educació. El mal govern va unit a una societat on l’educació ha estat substituïda per la violència, el terror i la ignorància. Per això, la ciutat educadora hauria de ser un dels pilars de tot un sistema de valors àmpliament compartits. Per als anteriorment citats Prats i Santacana, “el patrimoni és un instrument de què disposa la ciutat per educar els seus ciutadans en alguns valors considerats importants.”[6]

El patrimoni urbà té una característica que li dóna un valor fonamental: pertany a tots, com a conjunt és un valor col·lectiu ja que és una categoria històrica heretada. De la idea del valor del patrimoni sorgeix la idea de la seva conservació. Però aquest principi no és absolut, sinó un valor de la modernitat. No sempre en el passat les coses antigues han merescut ser conservades. La idea de conservació del patrimoni és recent i conviu amb l’impuls destructor. Prats i Santacana sentencien: “Davant la barbàrie, la ciutat educadora ha d’oposar el valor de la ciutadania, de l’educació i de la tolerància, ja que qui destrueix és incapaç d’assumir el do de la justícia i del respecte mutu.”[7]

Altres autors també adjudiquen al patrimoni aquesta dimensió educativa i instrumental. Per a Antonia Hernández, el patrimoni té un gran potencial en l’educació de la ciutadania ja que el seu coneixement, valoració i ús contribueixen a augmentar els sabers socials de les persones facilitant la interpretació de la seva realitat social i cultural i a possibilitar la integració social i la construcció d’identitats personals, comunitàries o ciutadanes.[8]Segons ella, les activitats escolars envers el patrimoni són un bon instrument d’educació per a la ciutadania, contribueixen a la integració de la ciutadania jove i poden complir una funció propedèutica amb la promoció d’opcions professionals vinculades al patrimoni.[9] En la mateixa línia, Joaquim Prats postula que si una ciutat vol potenciar la cultura de la seva ciutadania ha de preocupar-se per promoure els aspectes lligats al coneixement dels repertoris patrimonials, a la seva conservació correcta i a la seva valoració crítica.[10]

Prats i Santacana afirmen que “el patrimoni és pràcticament l’únic directament observable de la història i ens permet una aproximació científica al passat.”[11] Segons aquest enunciat, el patrimoni té, doncs, un potencial instructiu i educatiu alt ja que subministra coneixements objectivables. Aquests autors coincideixen amb Antònia Hernández pensant que la contemplació, valoració i estudi del patrimoni contribueix a augmentar els sabers dels ciutadans i els coneixements sobre la seva societat, ajudant a la formació d’una ciutadania de qualitat.

[1] Educació, currículum: educació primària, 75.

[2] Ibídem, 90.

[3] Ibídem, 76.

[4] Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 97.

[5] Joaquim Prats (2000). “Ciudades educadoras: una propuesta de educación en red”. Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 5.

[6] J. Prats; J. Santacana (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. La ciudad educadora, un espacio para aprender a ser ciudadanos”. Íber.Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 20.

[7] J. Prats; J. Santacana (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. La ciudad educadora, un espacio para aprender a ser ciudadanos”. Íber.Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 14.

[8] A. Hernández i altres (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. Un compromiso de municipios de la RECE”. Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 43.

[9] Ibídem, 44.

[10] Joaquim Prats. “El patrimoni, al servei de l’educació de la ciutadania”. Barcelona educació, núm. 10.

[11] J. Prats; J. Santacana (2000), “Ciudad, educación y valores patrimoniales. La ciudad educadora, un espacio para aprender a ser ciudadanos”. Íber.Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia, 15.