LA SENSIBILITZACIÓ

L’èxit d’una educació patrimonial a llarg termini és l’aparició de les inèrcies de comportament generades amb la sensibilització, ja que una persona sensibilitzada envers un tema tendirà a situar-lo entre les seves prioritats. Quan un element patrimonial es veu implicat en les emocions, vivències o accions creatives deixa de ser un element desconegut per passar a formar part de la memòria, produint-se una apropiació simbòlica. Aquesta sensibilització és un estat desitjable ja que actua com a procés d’iniciació que desencadena nombroses actuacions específiques, com l’augment de la connexió amb el propi lloc. La implicació dels sentits i l’expressió artística fan canviar la percepció que hom en té. Una ciutadania sensibilitzada envers el seu patrimoni i que se n’ha apropiat simbòlicament, és una ciutadania implicada en tot allò que li succeeix i pot actuar en conseqüència.

Tal com s’ha demostrat fins ara, la noció de patrimoni és una construcció social i, per tant, ha de ser ensenyada i apresa. Però, a diferència de les disciplines l’aprenentatge de les quals és majoritàriament cognitiu, l’adquisició d’aquest concepte implica incorporar, de forma explícita, la dimensió afectiva en el procés d’aprenentatge.[1] Un element patrimonial no genera emocions por si mateix sinó que aquestes depenen del context històric-cultural, de l’educació, de la sensibilitat de l’individu, de les circumstàncies de recepció o del coneixement del seu valor material i simbòlic. Per tant, el valor emotiu va directament associat als anteriors paràmetres i, especialment, a l’aspecte material, ja que són els sentits la via de percepció que condueix tant al sentiment com a les emocions. En conseqüència, treballar educativament la percepció suposa obrir el major nombre possible de portes per iniciar el coneixement i per orientar la capacitat d’emocionar-se amb aquests béns.

Per crear la noció de patrimoni en un alumne cal partir de la consciència de patrimoni individual per arribar al patrimoni col·lectiu. Es tracta que aquell apliqui el procés de patrimonialització a la seva pròpia realitat perquè el pugui traslladar, per projecció, a situacions similars d’una realitat compartida amb els altres. Per activar la vivència d’un patrimoni personal l’alumne haurà de seleccionar-lo, portar-lo a l’aula i fer-ne una comprensió i valoració comunitària, respectant el dels altres. Així podrà establir un paral·lelisme entre el seu patrimoni, que tant significa per a la seva memòria o la seva emotivitat, i el de la seva ciutat. Amb això, serà d’esperar que sorgeixin les actituds de cura i respecte pel patrimoni ja que haurà interioritzat els procediments per fer-ho des del convenciment i l’emoció.[2]

Saber percebre amb els sentits un objecte patrimonial, conèixer dades sobre el seu autor, els seus materials, les relacions que estableix amb el seu entorn i comptar amb recursos que facilitin la seva comprensió, permeten la seva valoració. Segons F. X. Hernández el gaudi del patrimoni es pot aprendre: “L’aprenentatge del plaer fa possible que la intel·ligència recorri als sentits per adquirir la informació necessària que li proporcioni el plaer de veure les coses, de saber llegir-les, de reconèixer el seu missatge i recordar la seva olor o la seva imatge.”[3] El gaudi desencadena una sèrie de respostes lògiques envers el patrimoni cultural. Allò que produeix plaer és un estímul positiu i, per tant, es desitja la seva repetició. Si un hom percep que aquest estímul perilla, el protegeix; si entén que no està prou valorat, tractarà de requalificar-lo; si detecta accions o plantejaments que tendeixen a agredir-lo, tractarà de contrarestar-los o transmetrà la seva valoració positiva envers aquest mateix patrimoni cultural actuant, al seu torn, com a sensibilitzador.

Aquesta inèrcia de “contagi positiu”, que propicia que els efectes de la intervenció educativa durin més enllà dels límits temporals de la seva aplicació, és la que es pretén amb la sensibilització. Amb ella s’inicien dinàmiques de transmissió o difusió d’aquells béns o valors que han adquirit importància per als subjectes que aprenen i que ara consideren a més la projecció social d’aquest element patrimonial.

[1] Juan Carlos Tedesco (1995), El nuevo pacto educativo. Educación, competitividad y ciudadanía en la sociedad moderna, 31.

[2] Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 168.

[3] F. X. Hernández. Citat per Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 175.