Justificació

El currículum de primària català estableix: “En cada cicle es farà, com a mínim, un treball o projecte interdisciplinari de caire competencial sobre un aspecte de la realitat, amb activitats que requereixin l’aplicació de coneixements de diverses àrees.”[1] Com el currículum també contempla com a àrea d’estudi l’”Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania”, amb l’adquisició del sentiment de “Pertinença i ciutadania” com a contingut específic, considero que el meu projecte d’estudi del patrimoni a l’etapa primària és ideal per conjuminar les dues finalitats. La prescripció curricular s’acomplirà amb escreix ja que no es farà un treball interdisciplinari per cicle, com mana la normativa, sinó per nivell.

L’obligatorietat que estableix el currículum de realitzar un projecte interdisciplinari a cada cicle de l’etapa primària, insereix la nostra proposta d’estudi del patrimoni en l’ensenyament formal, tot i utilitzar prioritàriament els recursos de l’aprenentatge informal. En conseqüència, plantejo per a la meva proposta una solució mixta que combini els aprenentatges formals i els informals de manera que en la planificació del procés d’ensenyament-aprenentatge les qualitats i les debilitats de cada context es compensin mútuament. És a dir, postulo la complementarietat dels models d’aprenentatge formals i informals.

Com Roser Juanola i altres investigadors, subscric les idees plantejades pels projectes “Sens du patrimoine” de la Foundation Roi Baudouin[2]. Segons els seus coordinadors, l’educació del patrimoni pretén una aproximació sensorial al patrimoni, amb l’educació de la mirada, de l’escolta, del tacte, etc. També cerca l’expressió i la transmissió de les emocions i dels coneixements, desenvolupant una competència comunicativa per transmetre les idees a través de la creació.

Aquesta perspectiva clarament holística, que coincideix amb les de Roser Calaf i Olaia Fontal (2004), permet portar a terme estudis interdisciplinaris, com el que ens ocupa. Si l’educació patrimonial és bàsicament una educació dels valors i les actituds, aquests valors i actituds no poden ser més que transversals al currículum, han de formar part dels continguts de totes les àrees ja que són la part imprescindible de l’educació. Com sentencia R. Folch: “Educar és més complex, i sobre tot més important, que informar, sens dubte. […] La veritable educació configura un model de conducta certament basat en la informació, però supeditat a una escala moral de valors.”[3]

Pel que hem vist fins ara, deduïm que l’educació en el patrimoni no es pot dur a terme des d’una sola òptica i, com F. X. Hernández, entenem que “el patrimoni és un espai interdisciplinari per definició en el qual s’interelacionen els més diversos conceptes de geografia, art, història, ciència, tècnica, etc.”[4] Per això, en el nostre cas, on pretenem elaborar un projecte interdisciplinari d’educació en patrimoni basat en els monuments de Tarragona, seguirem el model proposat per Olaia Fontal[5] on s’integren els dos àmbits de l’ensenyament, el formal i l’informal, els aspectes individual i col·lectiu, com a diferents nivells de referència de la identitat de l’individu i la cerca de la integració social a partir del patrimoni. Entenem l’oportunitat de fer-ho així perquè creiem que ha quedat demostrat, amb les aportacions de diferents experts, en la primera part d’aquest treball, que l’adhesió emocional al propi patrimoni millora la ciutadania de l’alumnat.

[1] Educació, currículum: educació primària, 158.

[2] La Revue 97-98, Fondation Roi Baudouin, 7.

[3] R. Folch (1999), Diccionario de socioecología, Barcelona: Planeta, 125.

[4] F. X. Hernández. Citat per Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 164.

[5] Olaia Fontal (2003), La educación patrimonial. Teoría y práctica en el aula, el museo e internet, 161.